Dedicated section with extensive detail
La construcció de tombes monumentals és un fet únic a Mallorca, on s’enterrava en coves i hipogeus, així com també a la Mediterrània occidental de l’època. Aquestes tombes es destinaren, entre els s. VII i II abans de la nostra era (a.n.e), a enterrar-hi sobretot les elits, les classes altes de les comunitats locals. La població vivia en poblats prop de les terres productives situades a 1,5 km de la costa.
Al litoral de Son Real s’hi troba també un dolmen (del voltant del 1750 a.n.e.) i dos hipogeus (1600-1200 a.n.e.), de manera que aquest tram de costa va gaudir durant més de 1500 anys d’un caràcter funerari i ritual.
El material de construcció prové de la plataforma de marès on s’assenta el cementeri. En són testimoni els retalls semicirculars de la part nord de la punta, d’on s’extreien les lloses i blocs que eren col·locats en sec.
El ritual d’enterrament predominant és el de la inhumació en posició encongida amb cames i braços molt flexionats; els cossos havien estat amortallats. La mitjana d’edat en el moment de la mort per a la població adulta era de 34 anys per a les dones i 38 anys per als homes. Alguns cranis mostren operacions quirúrgiques (trepanacions) i alguns individus van sobreviure clarament a la perforació del crani.
Els microtalaiots (1)
Les primeres tombes imiten en miniatura (2A i 2B) els edificis més emblemàtics dels poblats, els talaiots de planta quadrada (3 i 4) o circular (5 i 6). La factura d’aquestes sepultures és molt acurada i foren reutilitzades nombroses vegades. L’accés es realitzava pel sostre i excepcionalment a través d’una porta.
En aquell moment existí una doble restricció d’accés a les sepultures, per gènere i edat, a favor dels homes morts en edat adulta o senil (7) respecte de les dones i dels individus joves i infantils.
Les tombes de guerrer (1A)
S’han identificat també algunes tombes de guerrer. La més notable té planta rectangular i bona execució (2C) i va pertànyer a un home adult. Entre els objectes que l’acompanyaven s’hi trobà les restes d’un punyal i d’una espasa de ferro (8). A la banda oposada de la tomba, damunt l’enllosat que cobria l’enterrament, es van dipositar les despulles d’un ca. La tomba mai va ser oberta, i així es va mantenir segurament durant molt de temps el record del personatge que l’acollia, probablement un cabdill o el fundador del llinatge del poblat.
Les micronavetes (1)
Durant el s. VI a.n.e. els talaiots dels poblats s’abandonaren i s’inicià l’època balear. A la necròpolis de Son Real es començà a construir un nou tipus de tomba, inspirat en monuments molt més antics, les cases de l’edat del Bronze (les navetes d’habitació [2 i 3]) o els monuments funeraris menorquins de les primeries de l’edat del Ferro (les navetes d’enterrament [4]). Així, les noves elits del poblat es vinculaven a un passat més llunyà i es legitimaven.
La micronaveta és el tipus més freqüent del cementeri i presenta graus molts diversos d’execució. Té una planta absidal, dues fosses paral·leles al seu interior, de funció indeterminada -en cap cas lloc per dipositar-hi els cadàvers-, i en alguns casos presenta “finestres” a la seva façana recta o en els laterals, sense tampoc cap ús pràctic ni ritual testimoniat: se’ls atribueix un valor simbòlic.
Aquestes tombes podien acollir d’una inhumació a sis (5) i els enterraments s’hi solien acompanyar d’objectes (6 i 7). En aquest moment, l’accés a ser enterrat no estigué limitat per gènere -s’hi enterraren tantes dones com homes-, però sí encara per edat: predominaren els individus adults o senils.
Les tombes de planta circular o oval semienterrades (1)
Durant el mateix període en què es construïren les micronavetes aparegué un nou tipus de sepultura en el sector nord del cementeri. Té planta circular o oval i està construït en un clot a l’arena, sobresortint molt poc del nivell que es trepitjava (2). Aquestes tombes solen tenir una llosa que cobreix una fossa, a l’interior de la qual s’ha trobat sempre un únic esquelet d’un home adult (3). Per sobre d’aquesta llosa s’alça una corona de pedres, que servia de marcador de la sepultura. No s’hi dipositaren objectes d’acompanyament. Els punxons de ferro que s’hi han trobat corresponen probablement a fermalls del farcell mortuori o sudari.
Una ossera (1A)
D’aquest moment segurament data l’única ossera del cementeri, una delimitació de pedres d’un clot on s’abocaren ossos (4A) i alguns punxons de ferro (4B) procedents de la neteja de tombes. En altres casos, s’havien arraconat els ossos d’enterraments anteriors dins la mateixa tomba o s’havien llençat a l’exterior per fer lloc a nous enterraments.
Una mort violenta
En una de les tombes d’aquest sector s’hi ha trobat un esquelet que duia una punta de fletxa de bronze a l’interior de la cavitat ventral (5). Es tracta d’un episodi de violència com els que anteriorment s’havien detectat en cranis de Son Real que presentaven ferides, mortals o no, per objecte tallant.
Les tombes de planta rectangular adossades (1)
A sud-est del cementeri es va construir un darrer conjunt de tombes adossades les unes a les altres. Es disposen en tres fileres, la més antiga de les quals es troba a tocar de les tombes de les fases anteriors. La segona filera va cobrir les façanes de la primera, i la tercera, les de la segona. És l’únic moment en què el cementeri va créixer cap a l’interior de l’illa, allunyant-se de la punta.
A nivell constructiu tenen menor entitat, sobresurten poc del terreny circumdant, reaprofiten blocs i lloses de tombes anteriors i no tenen cobertes. En canvi, els objectes d’acompanyament apleguen encara elements de prestigi (armament [2]) i de cert preu (tots els de metall [3 i 4], especialment els de bronze [5], i potser les denes de collar púniques fetes de pasta de vidre [6]).
A més del ritual de la inhumació es documenten tres tombes amb un de nou, el de la cremació, molt més freqüent en aquestes segles a la necròpolis de l’illot dels Porros: tal vegada indiquin població forana o prolongats estades de certes persones indígenes a l’exterior de l’illa, d’on haurien adoptat aquest ritus.
El monument ha hagut i ha de fer front a diverses problemàtiques que afecten la seva conservació.
Des de fa segles, l’acció humana ha tengut un impacte negatiu important, sobretot en forma d’espolis. De manera més puntual, també s’ha relatat la pràctica de motocròs damunt les tombes a inicis dels anys noranta, el desmuntatge intencional de tombes o el moviment de pedres en diversos moments. En els darrers anys, les actuacions vandàliques han disminuït molt i la restauració integral efectuada garanteix la seguretat dels visitants i del propi monument.
Amb tot, l’amenaça més greu prové de la proximitat de la mar. Si bé la salinitat de l’ambient, a més dels canvis de temperatura i el vent, va disgregant a poc a poc la roca arenosa o marès, les destruccions principals provenen dels grans temporals. Es calcula que el 30% del cementeri ja ha desaparegut per aquest motiu des de segles enrere. Els indicis que es poden observar de les tombes arrasades són els retalls de les fosses, que es troben en una franja ample al voltant dels límits actuals del cementeri (1). El darrer d’aquests grans temporals, ocorregut el mes de novembre de l’any 2001, va suposar l’afectació d’un mínim de 7 sepultures (2). Aquesta llevantada va destruir les cambres funeràries de l’illot dels Porros, acabades de restaurar l’any 1998 (3, 4 i 5) i va afectar greument el santuari de la punta del Patró, acabat d’excavar el mateix any 2001 (6 i 7).
Amb les estimacions de pujades del nivell de la mar i l’augment de la freqüència de temporals violents a llarg d’aquest segle provocats per la crisi climàtica, caldrà continuar la vigilància i cura d’aquesta joia patrimonial.
ARQUITECTURA MILITAR 
JACIMENTS ARQUEOLòGICS Get inspired, discover things to do, check out the latest updates, and experience Can Picafort before, during, and after your trip.
